El novembre de 1963, l'abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, va fer unes declaracions al periodista J.A. Novais que es van publicar als diaris "O Estado de Sao Paulo" del Brasil i a "Le Monde" de Paris. A aquest darrer, de venda normal a Barcelona, l'aleshores ministre d'Informació Fraga Iribarne (ara un demòcrata de tota la vida com tants d'altres) li va prohibir l'entrada a tot l'estat.
Les declaracions, d'una gran duresa i per ser de qui venien, un prelat de prestigi, en una època en que les jerarquies eclessiàstiques, seguien essent incondicionals del franquisme, van provocar en els addictes al règim una gran indignació.
Aquesta irritació es va produir en un atac, el dia 22 de desembre -vigílies nadalenques- al Casal Montserrat, situat al carrer dels Arcs de Barcelona; seu de sis agrupaments d'escoltes i guies professionals. Van destrossar el pessebre fet pels joves, van trencar els mobles i van calar-hi foc; afortunadament, els veïns se'n van adonar i els bombers van poder arribar a temps. Com a signatura una pintada "Espanya: 1 bandera, 1 patria, 1 lengua".
L'endemà, centenars de persones es congregaren a la porta del Casal per manifestar la seva repulsa; entre ells hi havia el Bernat Vinyes, amb altres militants del Front Nacional de Catalunya. En Bernat va detectar dos membres de la brigada político-social i sense pensar-s'ho s'hi va abraonar (en Bernat era un castell d'home amb gairabé dos metres d'alçada) un altre company del Front, l'Iridi Casanova, i el que això signa, el vam secundar; els dos policies en veure's enmig d'aquell vendaval, van treure les pistoles; no cal dir que, nosaltres, iniciarem una "retirada estratègica" perdent-nos entre la munió de gent.
Dies després, els pares dels minyons escoltes, van rebre unes cartes signades per la "Jefatura de las Juntas onsistas-Grupo Psicológico" (les JONS eres les "Juntas Obreras Nacional Sindicalistas" adscrites a "Falange Española") on se'ls amenaçava, a ells i els seus bens, com a mesura "para la extripación total del separatismo". Els agressors feixistes s'havien endut el fitxer del cau escolta.
Són coses que hem de tenir presents.
Aquest episodi que explicaré va succeir amb motiu d'un viatge del dictador general Franco a Barcelona, el juny de 1963. Mentre durava la seva estada a la ciutat era obligatori, als centres oficials i altres de semblants, entre ells els bancs, de penjar permanentment la bandera espanyola; circumstància que van aprofitar, en Bernat i uns amics, i que va donar llos a la següent història.
En Bernat profesava la fe evangèlica, religió que aleshores estava mig amagada, mig tolerada. Sortint d'una trobada d'aquests practicants, ja entrada la nit, amb la seva dona Margarida Marí Perera -també membre del FNC- i uns companys i mentres anaven camí de casa, van anar arrencant les banderes que,els bancs, lluïen en un pal al costat de l'entrada.
No contents amb això, anaren a casa d'en Bernat i la Margarida i es posaren a confeccionar, amb les banderes arrabassades, una de catalana.
Tornen a sortir al carrer i, en un dels mateixos bancs que havien despullat, bvan penjar-hi la nostra. Quan ja acabaven, un dels que vigilava va avisar: "Un policia, que ve un policia!". Abandonaren el lloc i, des de més lluny. es tomben i comproven que es tracta d'una falsa alarma; el suposat policia era un home, ja gran, cofat amb una gorra. La nit, la gorra i els nervis motivaren la confusió.
Quan l'home arribà a l'indret on havien col·locat la bandera, s'aturà sorprés, es llevà la gorra en senyal de respecte i, després. segueix el seu camí. En Bernat i els altres s'havien aturat al redòs d'una entrada d'escala; el veieren passar pel seu davant amb la gorra encara a les mans... l'home anava plorant.
En Bernat va morit prematurament, li va durar poc la joia de veure la nostra bandera onejant en llibertat, pels cels de Catalunya: cosa que el feia molt feliç.
Com també ho seria comprovant que nosaltres no l'hem oblidat.
